Jordi Olivé Salvado.

Josep M. Ribas i Prous
Fundador dels Arxius Històrics de l’AFR –Obra Cultural Caixa Tarragona
MFIAP – Mestre de la Federació Internacional de l’Art Fotogràfic

Photo Middle

No sabria dir si fou conseqüència de la nostàlgia d’un temps o bé pel record entranyable que la persona de Jordi Olivé representa per a mi; el cas és que va ésser ell l’escollit al moment d’encetar un seguit de treballs de recuperació fotogràfica que al llarg de més de trenta anys han anat prosseguint.

Fruit potser d’uns temps difícils, amb records no exempts d’humanitat i tendresa, però austers, de manca de tot el que l’Europa de les llibertats oferia als seus congèneres, i a nosaltres ens era vedat…amb l’anhel d’obrir la nostra finestra a uns vents de fora, tan forts i potents, que s’emportessin, fins i tot si era possible, el marc de la mateixa finestra.

Alforja, els anys seixanta, quan jo vaig conèixer l’Olivé, era un punt de trobada per la gent de progrés de l’època. Recordo bé els seus homes. El pare Octavi Fullat, amb la seva discrepància i heterodòxia ens aportava qüestions i propostes a les llacunes de la teologia oficial del nacional-catolicisme...Mossèn Josep Asens, amb el seu compromís amb el món obrer; i les reunions a mitja llum els vespres a Reus, on va aglutinar-se espontàniament una de les anònimes primeres Assemblees Democràtiques de Catalunya, i on tothom tenia cabuda...Mossèn Serra..i l’Artemi Juncosa, que amb les inoblidables sortides a la muntanya amb el meu pare, era col·laborador de Josep M. Batista i Roca i seguidor de les doctrines, confident secret del Consell Nacional de Catalunya a Londres, treballava en la reorganització dels Minyons de la Muntanya, i lluitava en la línia de l’excursionisme científic, tot fent xerrades, ensenyant botànica, naturalisme, etnografia i tantes altres coses. Alforja, en definitiva, mirava cap al nord, i la natura, el bosc i la muntanya formaven una mena de panteisme en què tots havíem begut les idees regeneracionistes.

Jordi Olivé, representava per a mi, una mica de tot l’entorn de què he parlat. Era, i continua essent, un home de tothom i, essencialment, polifacètic. Dedicat al negoci del vi en èpoques que varen esdevenir austeres, va combinar la seva professió amb il·lusions altruistes de caire artístic. El podríem tractar de poeta, i també d’artista, i també de reporter d’uns temps difícils, amb un fort compromís...i de moltes coses més. S’interessà per moltes disciplines, i sempre amb èxit.

Però avui hem de parlar de l’art de la llum. La seva producció és escassa. L’austeritat els anys cinquanta-seixanta era visible en tots els camps. Restriccions en la importació de materials, per no dir inexistència. Pel que fa a la tecnologia, gairebé zero. Els rodets obtinguts amb la seva Rolleiflex –la màquina dels mestres- tenen, dels seus 12 fotogrames, 12 excel·lents ampliacions finals. Ni una més ni una menys. Mai no va repetir una segona presa per assegurar-la. És just en l’enquadrament. Però ell prescindeix de l’estètica i va al gra; prefereix l’anècdota. En el fons, és una mena de periodista o cronista. I corregeix, així, l’error tradicional que perdura i encara patim en tots els corrents majoritaris del nostre món fotogràfic: creure que l’estètica i la plàstica són l’essencial; ell entén que constitueixen només un factor d’ornament, potser agradable i efectista però no imprescindible. Desgraciadament, la plàstica ha estat ja massa sovint la causant d’endolcir i falsejar l’obra de poca qualitat i de fer passar gat per llebre.

Olivé analitza el seu entorn i es fa reflex d’uns fets que sols la sensibilitat d’un home inquiet podia recollir amb esperit profètic: el de l’optimista que pensa en futures èpoques millors i, superades, podem riure de la ironia d’unes notes tan allunyades de la lògica que gairebé semblen increïbles. Els capellans, els guàrdies civils, els humils, els gitanos, els infants o els pagesos desfilen davant nostre, sempre amb dignitat, amb aqueix tret senzill però correcte. Les seves imatges ens transporten a l’austeritat d’aquella època d’aïllament, de la vinguda dels emigrants amb capses de cartró i grans maletes.

És el temps de l’autobús de Vilaplana, que fins i tot arribava a la Mussara quan estava habitada. Tenia unes escales per on, quan anava ple, la gent pujava al sostre i s’asseia als bancs, des dels quals s’havia d’esquivar les branques dels arbres de la carretera, en aquell temps, per cert, frondoses i aqueix autobús, producte de la tecnologia anterior a la guerra del 14, era fotografiat pels turistes com a trofeu exportable als seus països, aleshores ja avançats, lliures i cultes.

Recordo les paraules d’un amic, l’antic president de la Federació Internacional d’Art Fotogràfic, el doctor Maurice Dorikens, el qual en contemplar l’obra d’Olivé va exclamar: “I totes aquestes fotografies, captades amb una màquina que només té un objectiu!”. És, en si, el resum de la precarietat d’un temps. I tota una lliçó a la mediocritat actual producte de la nostra abundància.

Jordi Olivé va ser reivindicat a Reus els anys vuitanta, en les primeres edicions de la Primavera Fotogràfica de Catalunya i, de seguida, distingit per la crítica de personalitats de la talla de Joan Fontcoberta i recolzat per David Balcells, des del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya al Centre d’Art Santa Mònica així com des del Museu Nacional d’art de Catalunya.

Les primeres exposicions varen viatjar a Guadalajara seu de la Sociedad Fotográfica, llavors una de les primeres entitats amb carisma i on Olivé fou rebut entusiàsticament per Santiago Bernal. A més, el prestigiós historiador Publio López Mondéjar va destacar-lo en Las Fuentes de la Memoria, història de la fotografia durant el franquisme. I a casa nostra, sobresurt a l’exposició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya titulada Temps de Silenci.

La seva producció traspassà fronteres; participà en el Mois de la Photo, l’any 1984 a París, i també a Perpinyà, a les Jornades Catalanes del 1985, així com, posteriorment, a Orléans i al Palau Tokio de París, seu de la Missió del Patrimoni Fotogràfic del Ministeri de Cultura francès.

Una part de la seva obra, avui recuperada i classificada, es pot consultar i admirar a la Fototeca Municipal de Reus i al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Cal destacar la gestió i promoció realitzada mitjançant l’esforç discret i silenciós, realitzat en un temps com ja hem dit, difícil, a l’inici d’una primera etapa de col·lectiu fundador dels Arxius Històrics de l’AFR, malgrat la incomprensió i l’escepticisme, sobretot d’algunes persones ben properes.

L’enhorabona a l’amic Jordi Olivé com a just i merescut elogi al seu excel·lent treball en tots els ordres.

Penso que és d’agrair, doncs, ben sincerament, als promotors de l’homenatge que avui representa aquest llibre, en una terra que, dissortadament, no és massa donada a reconèixer els mèrits dels seus fills.

Josep M. Ribas i Prous

Escrito para el prologo de: El vent que pasa. 2002
No s'autoritza la reproducció total o parcial d'aquesta publicació.