Alforja mig segle enrera.

Photo Middle

Albert Manet

Aqueixa vila se situa en un extrem del Baix Camp i geogràficament toca amb el Priorat. Quan baixeu del coll anomenat  d’Alforja aviat veureu l’altar venerable del Montsant. El terme alforgenc és en gran part dins una ampla vall que té com a sentinelles els anomenats cingle blanc i cingle roig, des del començament de les muntanyes de Prades, que són el contrafort del terme d’Arbolí. La vista és envejable, però un bocí del terme a l’antic lloc de Cortiella, on trobareu grans mines abandonades de galena argentífera, que són refugi de senglars,  de guineus i teixons, és més del Priorat que del Camp, i per això una part dels propietaris són de poble de Porrera.

Alforja té antics pous de glaç o de neu. Alguns de ben conservats, que eren una petita indústria fins al segle XIX. Les fonts i les mines d’aigua hi són abundoses i els anys cinquanta a la primavera tot el terme era d’una verdor intensa, ja que les avellanes d’Alforja tenen una fama. Però també hi havia  vinya i hi trobem olivers, que fan el que anomenem el millor oli del món.

El savi Joan Coromines certifica que Alforja és un topònim d’origen aràbic. Quan els cristians van ocupar Siurana el 1153, darrer reducte sarraí de Catalunya Nova, s’intensificà la repoblació. Per això el primer document conegut sobre la vila és en una concessió del terme de Cambrils al cavaller Ponç de Regomir i és de 1152. I el 1158 el lloc d’Alforja és donat per Ramon Berenguer IV a Ramon de Ganagot. Després Alforja fou una baronia de l’arquebisbe de Tarragona…

A penes hi havia cap tractor i quasi tothom tenia un o dos animals, mules, someres, ruquets, per traginar coses del tros a casa. El ferrer era una institució i un “Hispano-Suïsa”, de molt bon motor i carrosseria sòlida, era el cotxe de línea ...

Però al voltant del 1953-1957, que és quan el fotògraf Jordi Olivé i Salvadó comença a fer fotografies on recull la realitat viva del moment, Alforja vivia encara força tancat en ell mateix, tot i que Reus és a catorze quilòmetres. Era un poble eminentment agrícola, amb gent molt activa i temperamental i de vegades  “del llamp”, La guerra civil havia ensorrat moltes coses i tots els pagesos recordaven aquells anys de sequera recents i el “tinglado” d’alguns comerciants que, amb tentacles al govern central, permetien que el preu de les avellanes fos baix perquè hi havia una disposició anomenada “la rameta”. La vida era difícil i alguns hi vivien justets, bé que no es pot dir que passessin gana. Molts masos eren encara habitats i jo en tinc record: Mas d’en Baiget, Mas de l’Aragonès, Mas d’en Cama, Mas del Botó, Mas del Perdiueta…I els de muntanya, concretament d’Arbolí, eren habitats o encara eren habitables, des del mas d’en Vinyes o de la Garra al de l’Escolà o d’en Rei. La gent d’Alforja ha rebut sempre una població de muntanyesos, acostumats a viure d’allò que produïen i que alguns anomenaven amb simpatia “rellots”. La caça, abans de les terribles pestes de conill i de l’escassetat de ramades de perdius, era una font d’ingressos per algunes famílies alforgenques. D’antic es caçaven conills amb llaços, col·locats estratègicament, o amb el furó. I el tord i altres moixons amb el sistema de la caldereta, o sigui amb un llum i de nit. Hi havia més ramats de bestiar, com en donen fe els corrals mig enrunats que trobem pel terme.

A penes hi havia cap tractor i quasi tothom tenia un o dos animals, mules, someres, ruquets, per traginar coses del tros a casa. El ferrer era una institució i un “Hispano-Suïsa”, de molt bon motor i carrosseria sòlida, era el cotxe de línea l’arribada del qual al vespre era tot un esdeveniment per a joves i grans i fins i tot un espectacle. Gairebé ningú no tenia cotxe i calia anar a Reus a proveir, fer mercat el dilluns o simplement sortir del poble i ciutedejar una mica. Les partides del terme, conegudes per tothom encara que no hi haguessin treballat mai a jornal, són un centenar. Algunes amb noms evidents o que s’han d’endevinar o que encara són un enigma per als etimòlegs. Per exemple l’Adoberia, los Banys, la Boella, Cabraïns, les Deveses, los Domenges, les Guilletes, les Llobateres, los Llobregats, les Neveres, la Sagristia Fosca, les Salòquies, les Sorts, los Tascals, la Vinyassa…

En aquell temps es cavava amb aixada i alguns ja a màquina, però no hi havia herbicides. I el llaurava i es besllaurava. Les avellanes s’arreplegaven a mà i una bona plegadora –en venien de terres veïnes- podia fins i tot plegar un sac en un sol dia. El diabló, una mena d’insecte, que porta un nom escaient i ara quasi ha desaparegut,, picava les avellanes i quan madurava el fruit de l’avellana era buida i s’anomenava xiulet. El diabló era una plaga molt forta que podia quasi deixar al trenta per cent la collita en rases, fondes i ombrívoles.

Hi havia bones hortes, però bona part del terme era de secà i si algú regava els avellaners ho feia pel sistema clàssic del rec. No existia el rajolí i el gota a gota, com ara, i que aprofita tota l’aigua i permet convertir en regadiu grans extensions d’avellaners.

...a la primera postguerra a Alforja hi va haver una persona que va ésser un autèntic líder, a qui vaig tenir el goig de conèixer i tractar que fou el malaguanyat Josep Fuster i Grifoll, que va anar formant un grup de jovent amb moltes inquietuds. Un d’ells fou el futur fotògraf Jordi Olivé i Salvadó.

En aquell temps la gent feia l’ús del tradicional i tan català “vós” més que vostè, per adreçar-se, bé que no a tothom, als pares i a la gent. I es mantenia el to de respecte per anomenar “el senyor rector”, “el senyor metge”, etc. I passaven encara pobres itinerants, estanyapaelles, drapaires ambulants. La gent era, com avui, força xerraire i apassionada i s’explicaven rondalles, es cantaven cançons, es recordaven refranys, que es transmetien de pares a fills, perquè no hi havia la televisió, que té virtuts evidents, però mata la cultura oral de les generacions.

La vida religiosa era intensa i els aspectes externs tenien molt de relleu, com les processons o altres actes litúrgics. La missa major, com sempre, era un lloc de trobada espiritual i, en sortir, una ocasió per parlar els uns amb els altres. L’agutzil o el nunci, com es deia abans, feia pregons amb veu forta per anunciar qualsevol cosa d’interès local.

Però a la primera postguerra a Alforja hi va haver una persona que va ésser un autèntic líder, a qui vaig tenir el goig de conèixer i tractar que fou el malaguanyat Josep Fuster i Grifoll, que va anar formant un grup de jovent amb moltes inquietuds. Un d’ells fou el futur fotògraf Jordi Olivé i Salvadó. Fuster durant i abans de la guerra havia tingut un mestre d’escola, que diuen que era molt bo i després va haver de pelegrinar per altres comarques. Es deia Josep Lloret. A la postguerra un altre mestre, Josep Taverna, va contribuir també a formar bons alumnes i amb consciència recta. Fuster tenia una gran influència i els joves, sobretot quan anaven a fer el servei militar, li enviaven cartes on li feien consultes personals i morals. Fuster era una mena de reencarnació d’aquells benemèrits homes del segle XIX que feien “excursions científiques”. Coneixia les peces més corrents de la prehistòria i excavava en algun lloc o jaciment. Però, a més d’ésser profundament religiós, perquè sabia transmetre la seva fe, recollia papers, història oral i tota mena d’informació històrica. M’havia explicat que un bon dia li van dir que a la riera hi havia tot de lligalls antics. Ho va anar a recollir i van resultar les escriptures i altres documents d’un notari setcentista que hi havia hagut a l’Alforja.

Després de la guerra civil l’Acció Catòlica va tenir molta força a Alforja i feien cursets i també teatre. I alguns mossens, com Albert Espolet i Joan Serra i Escoté, van tenir molta influència en la joventut. El futbol tenia també èxit amb l’equip local. Però el 1955 es crearen els “Amics d’Alforja”, associació que va fer una certa competència a la parròquia. L’afecció a la música continuava, però el desastre del 1936 havia tallat de soca-arrel dues bandes i una orquestrina i almenys una coral, agrupació que no reprendria fins als anys seixanta. En aquesta dècada del 1950 es fundà l’Associació Fotogràfica, on es distingiria Jordi Olivé i  Salvadó. Fou una entitat pionera i aquesta afecció a la fotografia ha estat l’origen d’un llibre de gran interès: Recull gràfic d’Alforja 1900- 1950 (1992), fet per la mateixa Agrupació Fotogràfica.

Després de la guerra civil l’Acció Catòlica va tenir molta força a Alforja i feien cursets i també teatre. I alguns mossens, com Albert Espolet i Joan Serra i Escoté, van tenir molta influència en la joventut... Però el 1955 es crearen els “Amics d’Alforja”, associació que va fer una certa competència a la parròquia.

Un signe viu i tradicional d’Alforja és la devoció a l’ermita, amb vocació de santuari, de Puigcerver, a dues hores a peu del poble, on es fan aplecs i que és un conjunt molt gran, amb una casa per a l’ermità i on sovint hom hi podia o hi pot menjar. Mossèn Isidre Saludes, fill de la vila, va publicar L’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver(1985). Els pobles propers a Alforja distingeixen de molt lluny, segons la claror, l’ermita de Puigcerver i es resava una Avemaria a la Mare de Déu alforgenca. Fa cinquanta anys els pagesos encara es feien el dinar al tros amb cassola, hi havia alguna barretina musca i a moltes cases brandaven les llars de foc i les estufes de llenya. Ben poca gent treballava fora el poble i la vida quotidiana era més familiar perquè es tenien en compte molts petits detalls.

El gran fotògraf Jordi Olivé, en les seves fotografies directes, elementals recull part d’aquest món tradicional, molt viscut i en part tancat en ell mateix a causa sobretot de la situació d’Alforja que el converteixen en una petita illa. Les obres de Francesc Cortiella i Pere Anguera, Història d’Alforja (1986) i Noms de lloc i de persona d’Alforja i Cortiella (1991) de Miquel S. Jassans, són un complement d’aquesta època i de tota la història del poble. Olivé ha fet un bon servei no sols a l’art de la fotografia sinó que ha contribuït a conservar uns anys d’història.

 

Albert Manet

Escrito para el prologo de: El vent que pasa. 2002
No s'autoritza la reproducció total o parcial d'aquesta publicació.